INFONDRE L'ALÉ DE VIDA (Gn 2,7)

És com si fóra hui mateix; ho recorde perquè el temps no m’ha congelat la memòria, perquè ho conserve tot en el cor i, el fet de poder compartir-ho ara, m’ha produït una particular alegria, un profundíssim sentiment de gratitud. Quan el bon amic mossén Salvador Prades em va demanar una col·laboració per a commemorar una efemèride tan important, em vaig alegrar moltíssim, no solament perquè em permetia retrocedir pràcticament una dotzena d’anys, sinó perquè m’ajudava a fer brollar uns sentiments que duc en el meu cor marcats en lletres d’or. I, per damunt dels meus encerts i els meus errors, em feia possible tornar a saludar i beneir la gent d’un poble que, tot i la distància –espacial i temporal– forma part de la meua vida. L’altre dia vingué a visitar-me José Vicente i em va generar una magnífica recuperació memorística. Perdoneu-me, per tant, la irrupció abrupta que significa la meua tornada a les pàgines de L’Alé al cap de tants anys. Gràcies de tot, veïns i veïnes d’Eslida.Em vénen figures a la memòria, les vostres figures, les d’aquells que em féreu feliç durant el període que em va tocar conviure amb tots. Són records de persones concretes, d’experiències concretes, viscudes, guardades, que fan part de l’immens tresor de la memòria que he anat acumulant al llarg de la vida. Podria dir noms, dissenyar rostres (alguns, potser amb alguna cana més; uns altres, com mon pare, desgraciadament desapareguts: que des del cel siguen bons intercessors en el nostre camí; preguem per ells), podria perfilar vivències, vivenciar perfils, però hem de celebrar l’aniversari de L’Alé. Em centraré, per tant.Ens protegia la potent influència del Santíssim Crist del Calvari, amb aquell fabulós temple (deixeu-me dir que d’inspiració hel·lènica; si aneu a Grècia, ho comprovareu) que tant feia i fa vibrar; i, més enllà, imponent, el Puntal de l’Aljub ens projectava la seua llarga ombra com a sòlid símbol d’un poble sòlid i carregat de símbols. Però el cas és que ens disposàvem a afegir-ne un més. Com a àmbit de pau, de concòrdia i amor, aspiràvem a construir una parròquia oberta i transparent, capaç de recollir les expectatives, les aspiracions, els anhels i els desitjos de la nostra gent, de la gent d’Eslida. En aquell moment pensàrem que una publicació podria constituir-se en un instrument adequat de diàleg de tots amb tots. La parròquia, que té per títol el millor dels possibles (el Salvador, clar!) i per patró el gran Papa Gran, sant Lleó (símbol també de pervivència de fe i devocions per damunt de les adversitats històriques), volia oferir al poble un espai de diàleg, de comunicació, de compartir, d’informar, de saber. La idea de la revista estava clara. Jo tenia l’experiència d’una altra publicació, però que procedia d’una parròquia molt més gran. En primer lloc, era convenient reunir un grup de gent adequada i responsable. A penes arribat, vaig buscar els que considerava com a bons col·laboradors. Tots, ben amablement, acceptaren un repte tan complicat, perquè era difícil anticipar la resposta que podia rebre. Estic convençut que el Senyor va beneir amb la seua gràcia aquell projecte, perquè es va congregar gent extraordinària: Àlex, amb la seua sensibilitat per les qüestions antropològiques; Rosa, amb accents més socials, i Òscar, amb la saviesa del filòleg. Feien un bon equip i, damunt, eren bones persones. La prova és que ha durat tant de temps. Les qüestions de disseny (no sé si ha canviat) anaven a càrrec d’Àlex, que no solament va elaborar la capçalera d’una manera magistral, sinó que va servir d’inspiració a una altra que vaig fer en un dels pobles a què em van enviar després. El títol, per la seua banda, tenia moltes ressonàncies històriques; moltes. Evocava (no copiava) una vella publicació de la Serra d’Espadà que circulava allà pels anys vint del segle passat i que, d’alguna manera, convertia la muntanya en terra sagrada; des d’aquella «procedència» històrica, alé ens reporta molts significats, com ara el d’aire purificador, el d’Esperit, el de vida… Era un títol extraordinari, carregat d’idees, fantàstic.Una vegada carregat d’idees, convenia carregar-lo de sentit. La publicació havia de parlar de les coses de la parròquia, de les coses de Déu, naturalment; era un full parroquial que volia donar a conéixer les activitats de la comunitat del Salvador: catequesi de primera comunió, de confirmació, l’Agrupament Scout «El Puntal de l’Aljub», la litúrgia, els grups d’oració i amistat, les celebracions que féiem, o també reflexions de caràcter formatiu, etc. Però volia ser una publicació oberta al poble, a tot el poble, i sense exclusions, i ací l’antropologia, la filologia i les qüestions socials tenien molta faena a fer: des de les tradicions a les activitats dels grups locals (Ames de Casa, festes, etc.) tot el món tenia el seu lloc. Ens plantejàrem no apartar a ningú, no marginar a ningú, no censurar a ningú, i tot això gestat des del bon tracte i l’educació exquisita, sense molestar ni criticar. Mentre que L’Alé ha anat sobrevivint als temps, ens hem fet tots una miqueta més majors. Jo estic servint l’Església des d’altres responsabilitats, però entre tots (també, d’una manera especial els sacerdots que m’han succeït, tots tan sensibles a la idea i, sobretot, el poble d’Eslida, beneficiari d’aquella iniciativa) hem consolidat el que ja s’ha convertit en un dels referents del poble; repasseu i trobareu bona cosa de notícies, informacions, reflexions, etc. que s’han convertit ja en història; per exemple, els que van prendre la comunió en aquells anys ja en ronden la vintena; alguns jovenets d’aquell temps ja han acabat els estudis, treballen, s’han casat i tenen fills..., de tal manera que L’Alé no solament és un valuós instrument de comunicació actual per al poble, sinó que s’ha convertit en un inestimable document històric, perquè, en efecte, qualsevol que, en el futur, aspire a conéixer la història d’Eslida haurà de recórrer a les entranyables pàgines de L’Alé si vol fer una història completa.

Peró el recurs a la història només és útil si ens projecta cap a un futur millor. Aquella iniciativa, hui brillant realitat, ha demostrat força, solidesa i eficàcia. Vos anime, per tant, no solament a continuar, sinó a progressar, a incrementar la il·lusió, que sempre hem de procurar anar a més, encara que el resultat siga bo. Em trobe feliç perquè esteu de celebració i vos felicite (que és igual que dir-vos que vos desitge felicitat). Que les meues emocionades paraules siguen una possibilitat d’abraçar-vos a tots, de transmetre-vos el meu missatge més sincer de les virtuts que Déu vol per als seus fills; que visqueu amb esperança i pau. I que el Crist Salvador, des de l’Ermita i des dels vostres cors, siga motor de benedicció, de felicitat i d’alegria per a tots.

Mossén Antoni López