Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

La indústria de l’espart a la serra d’Espadà

Josep Herrero Cabanyes

 

El segle passat no fou una època d’abundància per als pobles de la serra d’Espadà i la Plana. Temps políticament plagat de constitucions de curta durada, socialment obsessionat en reformes agràries que no s’acomplien i militarment qualificat com una època de pronunciaments i guerres civils. Estes circumstàncies un tant desoladores no podien oferir en contrapartida una alternativa econòmica favorable. Ben al contrari fou, com la majoria d’èpoques pretèrites, un temps de penúria i a voltes fam per a les classes populars.
L’agricultura era predominantment de secà i hi havia grans àrees del terme amb bosc i garriga, amb tan sols una explotació de pastura extensiva, aprofitament de llenya i carbó en estes àrees. Per a mantindre la població existent en relació als seus recursos naturals i en fase d’expansió demogràfica, es necessitaven noves fonts de riquesa. La població, regida per l’instint de conservació i la intel·ligència, els trobà principalment en l’extensió de la propietat a altres termes, en l’augment dels regadius, l’emigració definitiva i temporera i el treball de l’espart, sobretot centralitzat a Artana.

Els sariers i l’espartí
Estos artesans de l’espart eren unes vint famílies que en temporada de primavera i estiu eixien del poble amb el seu mul carregat d’espart i es dirigien a diversos llocs principalment del País Valencià, Aragó o Catalunya, on muntaven els seus improvisats magatzems on elaboraven les peces i venien majorment previ encàrrec.
Fins a l’acabament del segle XIX, la llata i els seus derivats constituïen quasi la totalitat de la indústria artesana de l’espart. Esporàdicament es feien espartims per al consum local i poca cosa més. Fou en els darrers anys de segle XIX quan el treball de la llata evolucionà per a transformar-se en la indústria de l’espart. El pas es realitzà progressivament. Al principi es venien els dos productes, però en pocs anys l’espartí té una preponderància respecte de la llata. L’obertura de mercats és deguda a dos causes ben diferents: la qualitat de l’espartí local i el perfeccionament de la premsa.
Ara és al poble on es confecciona tota la mercaderia amb un treball a destall realitzat a domicili i amb matèria prima, prèviament pesada per evitar els fraus, a càrrec de l’empresa. La labor serà de les dones, i ocasionalment -si faltava jornal al camp- també dels hòmens.
Fins a l’any 1912 continua l’expansió. A Artana augmenten els comerciants fins a 14 i les treballadores disfruten d’un modest però acceptable nivell de subsistència. A poc a poc, però, el mercat s’estabilitza, sorgeix una dura competència entre els empresaris del poble que a més de fer front als espartimers d’altres llocs, fan la guerra entre ells. En canvi, a escala local sembla hi ha un acord de no apujar els preus de confecció com a forma de pal·liar les seues dificultats comercials.
Esta falta de rendibilitat en la confecció que patien les treballadores es produiria des de l’any 1912, precedida i acompanyada per unes circumstàncies econòmiques generals altament desfavorables. L’any 1904 es manifesta un conflicte social en reclamar els treballadors agrícoles locals el mateix jornal que a Borriana. Els llauradors no hi accedeixen per considerar les terres de secà menys rendibles i acorden com a mesura de pressió no donar cap jornal. La gelada de 1905 anorrea les collites i, conseqüentment, el conflicte. Des del març de 1906 es viu una sequera que tindrà una durada de més d’onze anys, concretament fins als temporals de novembre i desembre de l’any 1917. La Primera Gran Guerra (1914-1918) arruïna l’economia tarongera i hi ha treballadors que es veuen obligats a emigrar a França, on fa falta mà d’obra per estar la població ocupada en la defensa del país. L’estiu de l’any 1918 venia la cucaratxa i ocasionava estralls  en les famílies.
L’any 1915, les espartimeres que es veuen forçades a viure del seu treball havien de fer una jornada de 15 o 16 hores. Algunes col·locaven el pa sobre els genolls per no deixar la faena mentre menjaven. En canvi, als ulls de les obreres semblava que els espartimers creixien econòmicament.
Després de moltes protestes infructuoses i considerant que la situació desesperada hi persistia, en el mateix any 1915 a Artana es crea entre les espartimeres una junta de defensa que molt prompte agruparà 725 sòcies. Els comerciants, temorosos de la unió, intentaren desfer-la per diferents mitjans, però no ho aconseguiren.
 A mitjan juliol de l’any 1916 aparegué Don Antonio Masa Pineda, propietari d’una important indústria espartinera a Ojós, localitat murciana pròxima a Cieza. La crisi del mercat provocada pels industrials d’Artana de segur que també afectava greument el seu negoci, i ell, amb seny comercial i probablement informat del que hi ocorria, venia a salvar la seua indústria.
En este llastimós panorama, l’activitat espartimera era vital. Per això l’aparició de D. Antonio Masa, el Senyoret, va ser providencial. Ell estudià l’assumpte de l’espart al marge dels esdeveniments i una vegada aclarits els seus dubtes es posà en contacte amb les treballadores i hi arribà a un acord. Accedeix a pujar 3 perres per espartí de 75, i elles n’havien de fer 3.000 dotzenes. Al cap d’un temps hi torna, quan les espartimeres havien superat considerablement el destall convingut i ja dubtaven que hi tornara.
Ràpidament es féu una reunió general del sindicat, davant del qual D. Antonio es negava a complir la promesa. Les dones començaren a protestar, però ell s’imposà fent-les callar i resolgué la qüestió amb una nota d’humor: "Yo no les doy tres perras; quiero subirles cinco". L’alegria fou molt gran per aquell augment de sorpresa que ni tan sols havien somiat, i des d’aquell moment tot el poble treballà per a ell. D’esta intel·ligent manera, el Senyoret salvava la seua empresa d’Ojós, en creava una altra a Artana de considerables dimensions amb un producte de qualitat i dignificava el salari de les espartimeres.

L’empresa del Sr. Masa
El Sr. Masa començà a treballar-hi l’agost de 1916; l’any següent, a més de quedar-se els seus magatzems plens de material elaborat, va comercialitzar 7.000 dotzenes. El 1918 l’activitat va ser màxima, i hagué de desestimar per falta de capacitat productiva un encàrrec de 12.000 dotzenes. Este desajust entre l’oferta i la demanda impulsa a ampliar la indústria als pobles veïns d’Eslida, Tales, la Vilavella i Betxí. En canvi, no arribà a Nules per l’oposició d’Artana, motivada per la por que el centre fabril passara allí per la facilitat de les comunicacions.
Els empresaris locals, totalment desbancats del negoci, intentaren al principi dissuadir D. Antonio per diversos mitjans, i en no aconseguir-ho a Artana estengueren els seus comerços a Eslida, Xova, Fondeguilla, Nules, Alcalà de Xivert i fins i tot a la localitat d’Hellín, a Albacete. També acolliren treballadores locals que no treballaven per a D. Antonio o que es deslligaven d’ell, fet prou freqüent perquè era molt exigent en la qualitat del treball.
Malgrat l’èxit inicial, el Sr. Masa molt prompte deixà la indústria en mans d’encarregats fins a desentendre-se’n allà per l’any 1920. Això ens fa sospitar que el seu objectiu principal era apujar els preus a Artana per tal de fer més competitiva la seua empresa d’Ojós. Després d’esta etapa, són les obreres qui comercialitzen el seu producte per mitjà del sindicat, però molt prompte fracassen i passa l’empresa a mans des senyors Franch, Meneu i Ibáñez de Betxí. La seua gestió no és encertada i acaba també en fracàs.

La tornada dels empresaris locals
Joaquín Pitarch Vedrí, espartimer de tota la vida, compra el comerç dels senyors Franch, Meneu i Ibáñez i constitueix la indústria més gran de la vila. També els altres espartimers tornen a treballar al poble i durant este període es labora constantment sense cap conflicte. Els mercats s’estenen: passem dels primers del Maestrat, del Montsià i del Baix Ebre a tota la part nord-oriental de la península (Catalunya, Aragó, Navarra i Logronyo). La producció mitjana es podria xifrar en unes 30.000 dotzenes anuals, equivalents a 1.300.000 kg d’espart, si bé fluctuava prou en relació a la producció olivarera.
L’adveniment de la República (1931) no modificà la conjuntura favorable de la indústria, però sí la Guerra Civil de 1936. Van tancar moltes empreses. El temps que durà el conflicte fou desfavorable per a la nostra indústria, com ho era per a quasi totes les activitats, per desenvolupar-se amb una gran inseguretat política, econòmica, social i comercial.

La indústria de la postguerra
La postguerra va ser una etapa extremadament difícil: persones, principalment jóvens, mortes o desaparegudes; altres jóvens fent un servei militar d’una durada considerable, hòmens empresonats, etc. Als factors de caràcter humà cal afegir els econòmics i socials. Camps erms i nul·la activitat tarongera a causa de la II Guerra Mundial, manca de treball, control i repressió, pobresa i fam generalitzada de la qual solament es lliuren alguns agricultors acomodats...
A causa de la desorganització econòmica i laboral, de la falta de transport i del mal estat de les zones olivareres, no és possible reiniciar el treball fins a l’any 1944. Més tard, el règim econòmic autàrquic revalora l’oli i, en conseqüència, la indústria espartimera viu un bon moment. El preu de confecció també puja moderadament: l’any 1945 es paga l’espartí de 75 a 2 pessetes/unitat, però l’optimisme dura poc: a principi de l’any 1946 es frena la conjuntura favorable a causa d’una terrible gelada que acaba o debilita moltes comarques olivareres.
L’any 1951 s’uneixen les huit enpreses locals i constitueixen La Industria Capachera Artanense. El principal motiu d’esta unió és obtindre la matèria prima necessària, ja que la falta d’espart era un gran problema pel gran consum que en feia la indústria dels sacs (recordem que en l’època de l’autarquia no es podia importar jute). D’esta manera es va resoldre, en part, el problema.
En este període, la gelada del 56 i la progressiva transformació de terres d’olivar en zones fruiteres (és el cas de moltes comarques lleidatanes) fan perdre a l’ICA nombrosos clients tradicionals. Aleshores, l’empresa busca nous mercats a Castella i Andalusia i entra en forta competència amb les indústries espartimeres del sud. Algunes d’elles tenien preus més competitius perquè no pagaven la Seguretat Social de les obreres. Davant d’este problema de competitivitat, s’aposta per la mecanització com a única alternativa per tal de garantir la continuïtat de l’empresa. Malgrat els intents d’alçar l’empresa, la crisi arrossegada durant anys ara és major i sense possibilitats de solució, però l’activitat continua en els 70 fins a l’any 1981, quan pot considerar-se extingida. 
 
Conclusions
Va ser molt positiu per a Artana, i també per als pobles veïns, haver tingut durant quasi cent anys una indústria que mantenia molts llocs de treball, els beneficis de la Seguretat Social i els subsidis de jubilació. En contrapartida, va ser una llàstima -quan es veia clarament que l’espartí no tenia futur- no haver aprofitat els empresaris l’organització industrial, la mà d’obra disponible, el potencial econòmic i l’experiència acumulada per a continuar l’activitat en algun altre sector de més futur. Si això s’haguera previst, s’hauria evitat el drama de l’emigració.
De fet, quan va acabar la indústria quedaren moltes famílies desemparades, principalment aquelles de la classe treballadora amb filles, que no tingué altre remei que emigrar majoritàriament a pobles veïns on podien ocupar-se en sectors com la indústria del calcer a la Vall d’Uixó o a la del taulell d’Onda. Va ser una època de penúria econòmica i patiment per a qui marxava, com també per als qui s’hi quedaven. Es prescindia així de familiars, amics i veïns que, sense cap dubte, aportaven molts valors a la nostra societat local.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres