Lloat siga el Santíssim Sagrament!

José Vte. Manzana

 

Acabada la cinquantena pasqual, l’Església celebra els diumenges següents quatre grans solemnitats: Pentecosta, l’Ascensió, la Santíssima Trinitat i el Corpus. Però són les dos últimes les que, entre nosaltres, representen una manifestació de goig i de gratitud particular. En primer lloc, des de fa catorze anys és el diumenge de la Trinitat el dia en què la comunitat de creients d’Eslida acollim els nous membres que, després del bateig, s’incorporen més plenament a participar en la vida parroquial, ja que, per primera vegada, s’acosten a l’altar per rebre el cos i la sang de Nostre Senyor Jesucrist, gràcia que enguany han rebut Anna, Rodri i Adri.
El diumenge següent celebrem la solemnitat del Corpus Christi, jornada dedicada a Jesús en la seua presència viva i real, entre nosaltres, en l’Eucaristia. Després de la solemne missa del matí, de vesprada té lloc la processó, que constitueix la celebració peculiar d’esta solemnitat, celebració nascuda de la pietat de l’Església, ja que en ella el poble cristià, portant i acompanyant l’Eucaristia, recorre els carrers del poble, que per a tan gran ocasió s’engalanen penjant cobertors als balcons i finestres i es confeccionen els altars on es canta i es prega, rendint així públic testimoni de fe i pietat al Santíssim Sagrament, a més d’expressar la nostra adhesió a Crist en l’Eucaristia, igual com el seguien i l’acompanyaven els deixebles i la gent que l’envoltava i acudia al seu encontre, aclamant-lo, suplicant-li, agraint-li... És festa, molta festa, una gran festa: és SOLEMNITAT. Celebrem el Nostre Senyor que s’ha quedat entre nosaltres en les espècies del pa i del vi, i que no es vol quedar tancat al Sagrari esperant que anem a vore’l amb més o menys assiduïtat; no, millor encara, és ell qui ix a trobar-nos, a vore’ns, a fer estada entre nosaltres. És el Santíssim la visita més important que podem tindre amb nosaltres i entre nosaltres, a les nostres cases i en les nostres vides, i, per tant, cadascú de nosaltres li ofereix el millor que té, i tots junts el millor que sabem fer: no és per a menys, mai tindrem major ni millor hoste.
Enguany l’oratge no ens ha acompanyat, tot i que semblava que ens volia donar una xicoteta treva en parar de ploure i eixir el sol, cosa que ens va animar al muntatge dels altars, però, una volta tot enllestit, va començar a ploure de nou, per la qual cosa la processó no va poder eixir al carrer. Es va fer, com en altres ocasions i el diumenge del Sagrament, per dins de l’església al llarg del deambulatori que conformen les naus laterals del temple. En fi, l’any que ve més i millor, i com que no l’hem poguda fer, l’any vinent ho farem amb més il·lusió. Potser siga una bona i nova ocasió per a anar recuperant aquells altres altarets que abans es feien i que fa temps no es fan: no vos sembla?
En fi, fem o no la processó per l’oratge, hem de tindre ben present i estar més que convençuts que el pa de l’Eucaristia és el nostre viàtic, l’aliment que enforteix els nostres passos en el nostre pelegrinatge per este món fins a la Casa del Pare; com el manà que va alimentar el poble de Déu pel desert; com el pa que va menjar el profeta Elies per a continuar amb ànim el camí vers la muntanya de Déu; com els pans i els peixos que el mateix Crist va multiplicar per a saciar la fam de la gent que el seguia. A més, amb estos aliments sagrats, se’ns ofereix el remei de la immortalitat i la penyora de la Resurrecció.