EN EL QUART CENTENARI DE L'EXPULSIÓ DELS MORISCOS
El 22 de setembre de 1609 es va publicar a València el primer ban d’expulsió dels moriscos. Després de la revolta de Las Alpujarras (1568-1571) i la consegüent dispersió dels granadins per Castella, la meitat dels moriscos espanyols es concentrava al Regne de València, on constituïen la tercera part, aproximadament, de la població total. Aquesta significativa minoria religiosa i cultural, que no ètnica, havia sigut progressivament relegada cap a l’interior del país, el més lluny possible de la costa, amb la significativa i molt eloqüent excepció de l’horta de Gandia.
Aquests comptes evidencien que, en efecte, «el problema morisc» (com l’han anomenat tradicionalment els autors per als quals la religió ha de ser la base de la unitat indestructible de la nació) era, bàsicament i fonamentalment, un assumpte valencià, de manera que el seu estranyament forçós constitueix la major sagnia demogràfica en tota la història del País Valencià, que mai ha perdut tanta població en tan poc de temps. Per això resulta tan cridaner que totes les converses prèvies es desenvoluparen en el si del Consell d’Estat, inclosa la decisió de l’expulsió, sense ni tan sols consultar amb el d’Aragó, molt millor informat, sens dubte, sobre la realitat de la població afectada i, sobretot, de les terribles conseqüències de la mesura que s’estava preparant. I pel que fa a la grandària històrica de la tragèdia demogràfica, no menys significativa resulta l’eloqüent constatació de fins a quin punt ha desaparegut de la nostra consciència col·lectiva el genocidi morisc.
El quart centenari d’aquella tragèdia pot ser un bon moment, encara que siga pres com a excusa oportuna, per a preguntar-se sobre el perquè d’aquesta doble alienació amb els moriscos com a víctimes: el de la seua expulsió el 1609 i el del nostre oblit actual. Les dues qüestions estan pendents de respostes convincents i no serà per falta d’estudis sobre el tema.
Passant ara per alt les cròniques coetànies [...], trobem el 1901 una primera fita en aquesta producció historiogràfica, perquè aquell any coincideixen dues obres fonamentals, de signe ideològic molt diferent: la de mossén Pasqual Boronat, que és un vertader arxiu editat, i la del nord-americà H. Ch. Lee, elaborada amb els materials que li sobraren dels que li van anar enviant des d’ací (perquè mai va posar un peu en cap arxiu espanyol) per a la seua història de la Inquisició. La primera d’aquestes obres vindria a assumir la tradició historiogràfica vuitcentista més conservadora d’un Menéndez Pelayo o de Manuel Danvila; la segona seria la culminació de la historiografia liberal dels Florenci Janer, Matías Sangrador i Vítores, José Muñoz i Gaviria o Vicent Boix…
La dècada de 1950 constituiria una segona fita historiogràfica, ja que aleshores van coincidir les investigacions de Joan Reglà, Tuli Halperin-Donghi, Henri Lapeyre o Julio Caro Baroja, que serveixen decisivament per a reconduir el tema, traure’l del terreny de la polèmica i traslladar-lo al de la crítica històrica (amb la benèfica influència d’Annales), que és el camí que porta des de la passió a la racionalitat, de manera que ja no es tracta, com ocorria en gran manera fins aleshores, de condemnar o absoldre els moriscos ni de justificar o rebutjar l’expulsió, sinó d’intentar comprendre els uns i els altres, i aquest continua sent el camí.
El gir va ser copernicà, sens dubte, i decisiva la renovació metodològica i conceptual, de manera que tots els que ens hem ocupat del tema posteriorment som deutors directes de les aportacions dels qui considerem els nostres mestres. Però amb la perspectiva del mig segle transcorregut i divisant el panorama des dels muscles d’aquells gegants, a nosaltres ens pareix que aquell edifici historiogràfic tan magnífic va ser començat, en gran part, per la teulada, en tant que aquells meritoris intents de síntesi van precedir les monografies, locals i temàtiques, que haurien d’haver servit de punt de partida. La conseqüència és que, segons la nostra opinió, es coneix avui molt millor la versió oficial i institucional que la realitat quotidiana, les deliberacions en palaus episcopals i despatxos oficials, que les opinions comunes i vivències en els carrers, tavernes [sic] i llocs de treball, la qual cosa segurament ha portat a magnificar els trets de l’«enfrontament polèmic» (L. Cardaillac) en detriment d’una coexistència quotidiana, que caldria rastrejar en les fonts locals, judicials, inquisitorials, el pou inesgotable dels protocols notarials o també en la producció literària (com a evidència en aquest punt, les suggeridores conclusions d’autors com Francisco Márquez Villanueva, M. Soledad Carrasco Urgoiti o Luce López Baralt…). Resulta molt arriscat traure conclusions sobre els moriscos valencians sense conéixer els del ducat de Sogorb ni els vassalls dels Borja i la resta dels seus correligionaris a les Comarques Centrals, on es concentrava la major part d’ells.
L’atzar ha volgut que el professor Mikel de Epalza ens deixara per sempre quan estava a punt d’iniciar-se l’any del quart centenari de l’expulsió dels moriscos, i això afig, almenys per als qui ens sentim amics seus i parents intel·lectuals, el compromís de continuar la seua incansable tasca d’acostar, per la via del coneixement, les dues vores de la Mediterrània, cristiana i musulmana, perquè la comprensió s’impose sobre la intolerància i la pau sobre la guerra. Que així siga o, com es diu en castellà, ojalá.
Santiago La Parra López Extret de la revista "Espai del Llibre" número 11. Publicacions de les Comarques Centrals Valencianes
0 comentarios