PROPOSTA DE REHABILITACIÓ DEL MOLÍ D'AIRE

L’any 1993, Joaquim Bolufer i jo, després de fer l’inventari dels molins de vent de la comarca de la Marina Alta, vàrem escometre, per a la Unitat de Patrimoni Etnològic i Arqueològic Industrial de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, la tasca d’inventariar tot els molins de vent del País Valencià, de cap a cap del territori, i aleshores va ser quan vàrem conèixer el Molí d’Aire al terme municipal d’Eslida, el qual forma part del subconjunt de molins fariners de vent dels voltants de la serra d’Espadà, datables entre els segles XVIII i XIX.

Uns quants anys més tard d’aquell inventari, es publicava en aquesta revista de la parròquia del Salvador d’Eslida, una primera aproximació a la fitxa d’inventari del molí, i va ser després d’allò quan l’amic Òscar Pérez em demanà que escriguérem alguna cosa més sobre aquest molí singular. En aquell moment vaig pensar que seria desitjable posar en valor el molí, per tal que siga rehabilitat aquest element del patrimoni etnològic valencià amb la finalitat de donar-li un ús didàctic i que les nobles pedres del Molí d’Aire no vegen perillar, un dia més, la seua pervivència com a elements estructurals d’una vella indústria artesanal.

I per a fer una proposta d’aquest tipus no podem anar amb rodejos, i parar-nos a parlar del marc físic on es troba el molí i de quina és la seua descripció morfològica, ja que d’açò se’n va parlar en un número anterior d’aquesta revista. Hem d’anar directament als objectius de la intervenció que caldria escometre i que modestament ens permetem de proposar.

Considerem que avui, per tal de preservar aquesta construcció del risc de conservació, que depèn de les inclemències del temps i de l’acció incontrolada d’alguns vàndals, es fa necessari rescatar aquest bé patrimonial singular i l’entorn natural que l’envolta, per tal que siguen utilitzats per la comunitat per a activitats ludicoeducatives, per a la qual cosa, com que supose que es tracta d’una propietat privada, caldrà arribar amb els propietaris, primer que res i abans d’encetar qualsevol projecte de rehabilitació, bé a un acord de plena disponibilitat dels terrenys i de l’immoble, o bé procedir a la seua adquisició per part de l’Ajuntament d’Eslida, que al cap i a la fi és el responsable de la preservació i conservació del patrimoni cultural del municipi.

La rehabilitació i conservació d’aquest edifici d’arquitectura popular, que es pot convertir en centre d’educació no formal, i la recuperació de l’entorn natural i la seua biodiversitat, castigada pels incendis forestals, millorarà la qualitat paisatgística del petit tossal on es troba emplaçat i proporcionarà a la ciutadania una àrea on desenvolupar activitats recreatives i educatives de caire mediambiental i etnològic.

I si arriba a fer-se realitat aquesta proposta de preservació i rehabilitació del molí caldrà abordar-la en diverses fases. La primera de sanejament i consolidació de la part de la torre que es conserva en l’actualitat i, la segona, la reconstrucció de les parts que han desaparegut, les quals caldrà reedificar, especialment la desapareguda l’escala de planta semicircular, amb graons encastat en el mur; el remat de coronament del molí; el forjat de la cambra interior de la sala de mòlta amb bigues de fusta i el corresponent sòl entrebigat, i com no, la coberta del molí que ha de reconstruir-se, per paral·lelisme amb altres molins valencians de què tenim constància gràfica i documental, d’acord amb el model original de fusta impermeabilitzada en forma cònica, tot senyalitzant el punt d’eixida de les antenes, que també seria convenient recuperar. En tercer lloc caldrà ordenar l’entorn del molí amb un camí d’accés restringit a vianants i tot seguit continuar amb la instal·lació de plafons explicatius en forma de taula interpretativa on serigrafiar en color els elements del paisatge que des d’ací s’observen, amb el seu nom, la seua litologia i geologia, així com la vegetació i la fauna pròpies de la zona.

I si no fóra massa demanar, també caldria condicionar, integrat en el medi, una àrea recreativa, però sense necessitat d’obres de remodelació del paratge, on caldria comptar amb unes infraestructures mínimes com són per exemple: excusats, punts d’abastiment d’aigua (fontetes), taules amb bancs i contenidors de deixalles.

Potser demane massa, però per demanar que no quede. Espere que alguna persona agafe el testimoni d’aquesta proposta i la duga endavat a fi que no quede la cosa sols en paper mullat, sinó que ben al contrari es faça realitat.

 

Teulada (la Marina Alta), 23 de juliol de 2008

Jaume Buigues i Vila

Tècnic de gestió cultural de l’Ajuntament de Teulada