MOLTES GRÀCIES, Dª ISABEL

Només podem dir-li això a una dona com Doña Isabel: moltes gràcies, o gràcies mil. Ella ho va dir quan el poble d’Eslida li va fer aquell homenatge sincer i multitudinari el dia 17 d’agost de 1986, quan es retirava de la vida professional de la medicina, però continuava enganxada i militant en la vida de compromís que sempre l’ha caracteritzada. Aquell dia, en descórrer la cortineta de la placa que donava nom al seu carrer, col·locada a la façana de ca Maruja la d’Abel, va dir amb veu tremolosa: «Sóc i em crec molt xicoteta, i este homenatge... resulta molt gran per a mi. Molt agraïda a tots».Ella, a qui tant hem agraït, ens donava les gràcies. Ella, tan gran, es reconeixia menudeta. Tal com va dir Mn. Salvador Pastor des de l’entaulat de la plaça, Dª Isabel era una santa, i ho demostrà amb les seues paraules i amb els seus fets. Quantes voltes al poble no haurà fet amb la pedreta baix del braç? Perquè... a l’estiu bé, però... i a l’hivern? Això només s’entén des d’una actitud de servici constant, des d’una abnegació viscuda en positiu en benefici dels altres. No li calien fills, perquè en certa manera tots érem fills i filles seus.Jo vaig tindre la sort de nàixer a casa, amb l’ajuda inestimable d’aquelles mans calfades amb la pedreta. Jo era un xiquet que solia caure molts viatges malalt de la gola; recorde perfectament el ritual que seguia per a esterilitzar els instruments de practicanta quan venia a casa a punxar-me al cul, i de veritat que feia mal a l’anca! Quan hi havia poquíssims telèfons a les cases, i ningú imaginava això dels mòbils, o bé baixava ella a casa o bé pujàvem a la seua. Mentre esperava que s’obrira aquella porteta de dins amb el pastellet antic, ma mare em contava que aquella finestreta de fusta era el mostrador de la carnisseria, que Dª Isabel també havia sigut carnissera. Mare de Déu! I tenia temps de tot? Després, més de majoret, he tornat a vore-la en diverses ocasions per a parlar. Ella patia per tots, perquè també era un poquet mare nostra. L’última entrevista que tinc gravada és del dissabte de la festa de Sant Antoni de l’any 2000, a l’apotecaria de sa casa. Sí, també era apotecariessa i preparava fórmules magistrals.Als pobles, com que som agraïts, solem distingir d’alguna manera les persones que tenen autoritat de l’autèntica. Amb ella ho vam fer posant-li el tractament Doña, que ve del llatí domina i significa ‘senyora’. Que poquetes persones el porten apegat a la pell! Tan sols els i les mestres, els metges i els capellans (amb el tractament específic de mossén, que significa ‘mon senyor’, o ‘senyor meu’). I Doña Isabel! Justament, els gurus de la tribu, aquells que vetlen per la salut intel·lectual, física i espiritual del seu poble. I encara més: alguns, quan parlen d’ella, només diuen «la doña», i amb això és suficient per a entendre’s.Crec que Eslida ha sigut justa amb Doña Isabel. Crec que no l’erre si dic que tots l’hem estimada i que la recordarem com una persona de bé, amb un tarannà especial de les quals n’hi ha poques. Eslida va guanyar el dia que li va fer aquell homenatge i va posar el seu nom al seu carrer. Fa 20 anys Eslida va guanyar autoestima, normalitat, va ser agraïda quan era més difícil de ser-ho: en vida d’una persona. Els homenatges post mortem són més fàcils de fer, però perden sentit i sinceritat perquè moltes vegades es fan per compromís. Ara, des d’ací, crec que el millor homenatge que li podem fer és recordar-la com era, continuar mostrant-li la nostra gratitud, guardar-la en un lloc destacat del nostre cor per a la nostra memòria col·lectiva. Així la tindrem sempre present. Ella no volia grans escarafalls, perquè tot li sobrava. Fins i tot el temps per a ella.

Al cel sia.

Òscar Pérez