Comentari a l'Encíclica de Benet XVI

Potser heu sentit que el Papa ha escrit una carta important, d’eixes que anomenen encícliques. Potser heu arronsat els muscles i vos heu dit: «i a mi, què?; això serà per als capellans, no? A més, vaja novetat dir que "Déu és amor"». El cas és que el Papa actual, quan era cardenal, es deia Joseph Ratzinger i era conegut com el guardià de la fe. En fi, no és que fera por, però la veritat és que es dedicava a fixar la doctrina i a parar els peus a més d’un teòleg atrevit. En estos recorreguts es va anar guanyant fama de molt conservador, la qual cosa en l’Església tampoc és tan difícil, no anem a enganyar-nos. Però ell es va guanyar esta fama amb escreix.

Això sí, tot el món li reconeixia la seua condició de teòleg de primera fila, la qual cosa és tant com dir intel·ligent, culte i amb criteri propi i ben fundat. Pareix lògic pensar açò, si ha arribat a Papa, però convé destacar-ho. No és molt habitual que a Papa arribe algun dels grans teòlegs. Generalment, la gent creadora d’idees i la gent de govern no solen coincidir en les institucions. Hi ha excepcions, clar està, però així passa en l’Església i en la política.

El cas és que de Ratzinger pensàvem així, i Ratzinger, ara Benet XVI, ens ha escrit la seua primera Carta Encíclica i ens ha deixat sorpresos, quasi bocabadats. L’ha titulada Déu és amor. Ve a dir que l’ésser humà necessita l’amor com l’aire que respira; que l’amor és una experiència rica i variada que trempa la passió arrabassada de l’enamorament amb l’entrega a fons perdut a l’ésser estimat; que el cristianisme acull esta experiència humana i la reconeix com la imatge de Déu en nosaltres, perquè Déu és amor; que eixe Déu Amor s’ha manifestat en Jesucrist amb una claredat i una preferència inqüestionables pels necessitats; que l’Església ha de traduir esta experiència de fe en caritat amb els més necessitats, dins d’ella, i fora, en el món; que açò és tan consubstancial a ella com l’anunci de l’Evangeli i la Litúrgia; que no ha d’avergonyir-se de defendre i practicar la caritat, seriosa i ben organitzada, com si estiguera, així, ocultant les injustícies; que tampoc no ha de ser ingènua quant a les injustícies i les seues causes; que la política és una activitat que ha de regir-se per la justícia del bé comú, els Drets Humans, i que exigeix una valoració ètica; però que en la seua concreció és autònoma, i a l’Església no li toca competir amb ella; que per a aconseguir esta valoració de la caritat en la vida de l’Església, fa falta molta força interior, d’ací l’oració cristiana encarnada; molta sensibilitat humana, d’ací l’agermanament amb els necessitats i les seues necessitats; i molta sinceritat, d’ací l’experiència en carn pròpia que Déu és Amor gratuït i Perdó, perquè ningú pot parlar del que no coneix. De quina altra manera, sinó amb este, es va manifestar Déu en Jesucrist? Tot açò pareix tan evident que com podré dir que ens ha deixat quasi bocabadats. Ho dic perquè ho fa en una lliçó de 25 folis, això sí, precisos i ordenats, amb un estil senzill, més propi d’un professor que del Papa, respectuosos amb els distints, pensant en una Església que vol col·laborar amb el millor del seu món, que entén les seues conviccions com una proposta a la raó i a la llibertat de la gent. És tal la insistència en l’afirmació que als cristians, «els coneixereu per les obres» i, sobretot, per les obres d’amor amb els més dèbils, que, dit així, amb eixa insistència, claredat i senzillesa, és com un buf d’aire fresc en l’Església.

Indubtablement, el text té aspectes que a mi m’agradarien d’una altra manera. Especialment, jo preferiria vore algun apunt més crític del neoliberalisme en relació a la caritat i la justícia. La seua capacitat de manipular les millors intencions de la bona gent és proverbial! Però el que hi ha em basta per a dir que Ratzinger, perdó, Benet XVI, ha decidit airejar un poc l’atmosfera de l’Església. I dic, gràcies!, perquè era poc respirable. Llegiu-la; si no vos atreviu amb tota, llegiu allò que més vos puga interessar. No perdreu el temps. I no vos cregueu les simplificacions. Tampoc esta que jo escric.