Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

RECORDAR, SENSE NOSTÀLGIA?

RECORDAR, SENSE NOSTÀLGIA?

El diccionari m’ha ajudat molt hui a fer este article. Jo he començat pel títol, un títol que tenia prou clar què significava i que volia que fóra atractiu per als lectors. La sorpresa m’ha vingut quan he volgut contrastar el meu significat de la paraula nostàlgia amb el que dóna este amable llibre que és el diccionari...L’estiu no laboral, el que he tractat de viure de la millor manera amb festes, en companyia d’amics i de la família, en contacte amb la gent del meu poble, ens ha portat enguany algunes mostres de recordança. Hem tingut una exposició sobre la Festa del Crist en què s’han recuperat els llibrets de la festa i les fotografies dels clavaris des de 1945 cap ací, i el dia 23 d’agost es va projectar a l’església l’homenatge que el poble en peça va tributar el 17 d’agost de 1986 a una dona xicoteta molt gran: Doña Isabel Mondragón.Diu el diccionari que la nostàlgia és el «desig obsessiu de retorn a la pàtria, al poble o a la llar familiar». Possiblement no siga la paraula més adequada per a parlar d’estes qüestions, però té un sinònim més eloqüent, enyorança, que és el «sentiment de tristesa o dolor per l’absència, la pèrdua, d’alguna cosa o persona». Ara parlarem de coses, de valors, no de persones.Com deia aquella cançó de Karina, ens pareix que qualsevol temps passat haja sigut millor. És això: una aparença, la corfa exterior de la qüestió, però... ¿a qui li agradaria tornar? Tornar al passat només és desitjable quan la situació que vivim en el present ens fa patir, ja siga físicament o sentimentalment. Per tant, ¿quina funció psicològica tenen eixos desitjos d’enyorança que ens ataquen de tant en tant? Segurament, no volem tornar arrere en cos i ànima, sinó només prolongar en el temps algunes sensacions agradables que vam viure en el passat. És a dir, conservar i portar al present alguna vivència que sabem positiva per a algú o per a un col·lectiu de persones.Tal tipus d’enyorança ens ha de fer pensar en què hem perdut els esliders i eslideres des d’un passat no massa remot als nostres dies d’ara. Pel camí s’han quedat algunes coses que ens han ajudat a créixer. Jo només en diré algunes que, de moment, note com una pèrdua difícil de reparar: l’entusiasme col·lectiu en algunes iniciatives culturals i pastorals que van resultar ben productives en l’àmbit personal i comunitari; les ganes de portar el poble amunt des de la senzillesa; el bon gust i la discreció de les persones que anaven per davant en els projectes de dignificació; el suport quasi unànime a les persones que mamprenien eixos projectes; l’agraïment públic que sabíem exterioritzar amb qui ho mereixia; el compromís real i constructiu de les persones preparades que tenim a Eslida... Possiblement n’hi ha més, i les que jo he aportat siguen massa personals i reflexionades com per a ser compartides per tots, però si hi ha alguna cosa que em fot de veres del meu poble és que no sàpia trobar un camí de futur basat en estos valors. Jo no crec que això siga culpa de ningú concret. L’evolució del món en què vivim porta per camins incerts, i a vegades no sabem interpretar els signes dels temps.Este estiu comentava amb uns amics que els canvis que han experimentat els llaços de cohesió col·lectiva, orientats cap a la falta d’unió efectiva i l’individualisme, han sigut més ràpids en alguns pobles menuts com el nostre que a les grans ciutats. I això es nota a curt termini. Fixeu-vos: a Eslida no ens ha costat més de 10 o 15 anys. Amb això no vull dir que estiga tot deslligat, o que no hi haja espais de sociabilitat vius i actius, però n’hem tingut més i de més productius, i no fa tants anys. Si voleu, deixem-ho ací, i perdoneu-me el sermó.Eslida necessita fer-se una pinya, cadascú conservant els seus punts de vista i les creences personals, però ha d’estar unida en els temes importants d’interés general. Eslida necessita un projecte que l’aglutine, que l’entusiasme, que la il·lusione, que als nostres ulls i als dels altres es veja que anem a una en els fets centrals de la vida comunitària.El dia en què a la parròquia es projectava el vídeo sobre Doña Isabel, Mn. Salvador suggeriria que hi ha coses que convé repetir, i que segurament hi ha més materials gràfics i audiovisuals que potser ens vindran molt bé per a continuar fent poble. Va esmentar el nom d’un gran benefactor, Mn. Salvador Pastor, del qual hauríem de fer memòria i extraure’n l’exemple de vida que contenia la seua manera d’obrar per la comunitat. Recuperar eixos i altres materials, ordenar-los i oferir-los a tot el poble pot ser una experiència magnífica per a contrarestar el canvi de valors alienador que alguns volen difondre.

D’ací a uns pocs mesos, L’Alé arribarà als 100 números publicats. És una fita única fins ara a Eslida, i l’enveja sana d’altres parròquies i pobles que, amb més recursos humans i monetaris, no són capaços de traure puntualment una publicació que faça parròquia i faça poble, que treballe per la recuperació i la dignificació del col·lectiu humà que l’acull i el llig. Són 52 pàgines anuals que ens parlen del que hem sigut, del que som i fem i del que ens agradaria ser; són pàgines que ens posen davant dels ulls les nostres oportunitats i les amenaces, els nostres punts forts i els dèbils. L’Alé és com és perquè no hi ha res d’humà que siga estrany per a Déu. Per això les seues pàgines són un signe d’obertura i un valor que cal conservar entre tots.

Òscar Pérez Silvestre

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres.

0 comentarios

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres
¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres