Blogia
Parròquia El Salvador - Eslida

Parròquia

Després de 146 números, L'Alé deixarà de publicar-se

Certament, és una mala notícia per a la parròquia i per a tot el poble d’Eslida, que seguia amb interés una publicació modesta però feta amb tota l’estima. En les pàgines de L’Alé hem seguit l’actualitat cultural i religiosa del poble, hem descobert personatges i obres d’altres temps, han tingut veu tots els col·lectius del poble i també persones de fora d’ell que ens podien aportar coneixement i autoestima.

En esta segona etapa hem sigut capaços de traure quasi un centenar de revistes, que fan més de 400 pàgines. Potser el futur revelarà amb més justícia el paper que ha fet este full parroquial que arribava a tot el poble, a aquells que van a missa i, també, als qui tenen un altre criteri.

Moltes gràcies a tots! 

OPS

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

L’angelet de l’altar major del s. XVII

L’angelet de l’altar major del s. XVII

Miguel Hurtado

 

Recentment s’ha restaurat l’angelet que pertanyia a l’antic retaule de l’altar major destruït en 1936. La primera vegada que es va tindre coneixement d’ell fou en la publicació que es va fer a L’Alé de juliol de 1996. Este angelet va estar en mans de Dª Isabel Mondragón Gómez durant seixanta anys, fins a la data de la seua publicació en L’Alé. Els familiars de Dª Isabel van rebre l’encàrrec de restituir-lo a la parròquia. La seua neboda Rosita Mondragón va fer la donació uns anys més tard, per la qual cosa passa a formar part del patrimoni parroquial.
La troballa de l’angelet ha sigut un fet memorable, ja que és l’únic vestigi que ens queda de l’ornamentació barroca del segle XVII de l’església d’Eslida.
L’angelet es trobava en molt mal estat: tenia mutilats el braç i la cama de la seua part esquerra, les dos ales i també havia perdut l’ull esquerre; a més, la superfície del cos presentava molta brutícia.
Per a dur a terme la restauració, entre les possibles solucions que tenia, vam haver d’optar per aquella que fóra la més respectuosa amb l’estat en què s’encontrava. Esta solució consistia a mantindre l’angelet en l’estat  en què es trobava, com si fóra una resta arqueològica, és a dir, no reconstruir les parts perdudes, netejant només les superfícies existents i reconstruint tan sols els xicotets desperfectes produïts pels colps. Posteriorment l’hem estucat i li hem reintegrat la policromia.
Sobre tot el procés de restauració donarem una informació més àmplia en l’article «Retalls de la història d’Eslida» que hem preparat i que es publicarà en el Llibret de Festes de 2011.

Quota Festes del Crist

COMPTES ON INGRESSAR LA QUOTA PER A LA FESTA DEL CRIST, A NOM DE «ASSOCIACIÓ DEL SANTÍSSIM CRIST DEL CALVARI, ESLIDA»


RURALCAIXA: 3082-1054-15-5461088816    Quota individual: 10 €
BANCAIXA: 2077-0539-91-1100313767        Quota familiar: 20 €

Vandalisme, de nou...

Vandalisme, de nou...

S’han observat al calvari uns xicotets actes de vandalisme: a algun o alguns desaprensius irrespectuosos, no se’ls ha acudit una altra cosa sinó llevar algunes de les juntes dels tubs del reg per degoteig, i en alguns casos directament han tallat el tub. Este acte ataca directament l’estima, el respecte i la consideració que tenim al Crist, a la seua ermita i a l’entorn, que a tots ens agrada vore cuidat i en bon estat.

Sopar de la Fam 2011

Sopar de la Fam 2011

Com cada any, hem celebrar el sopar de la fam, per tal de, abstenint-nos dels aliments que tenim a l’abast, compartir els nostres béns solidàriament amb aquells que pateixen necessitats i mancances. Enguany, el projecte consisteix en la construcció a Warur (localitat que pertany a l’estat de Maharashtra) d’uns depòsits per a arreplegar l’aigua de pluja i abastir un internat de xiquets, els malalts atesos en el dispensari de la missió (400 famílies més properes i 800 xiquets del col·legi, que imparteix ensenyances en marathi, que és el idioma local), molt pròxim a l’internat.
Enguany, ha coincidit el Sopar de la Fam amb la vespra de la solemnitat del Corpus Christi, dia de la Caritat. Cal agrair la col·laboració de totes aquelles persones, organització i participants, que han fet possible que este sopar solidari, en benefici d’aquells que menys o res tenen, siga un any més una realitat.

Les festes del Cos de Crist

Les festes del Cos de Crist

José Vte. Manzana

 

Seguint el cicle de celebracions litúrgiques, el passat diumenge 19 de juny, solemnitat de la Santíssima Trinitat, varen participar per primera vegada de la taula del Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist quatre germanets nostres: Aitor, Lídia, Sergi i Víctor. Una setmana més tard han participat en la solemnitat del Corpus Christi, en la missa del matí i la processó de la vesprada, acompanyant el Senyor pel carrers del nostre poble.
La comunitat parroquial els dóna la benvinguda i l’enhorabona, i els anima a descobrir, cada dia més, l’Amic que acaben de conéixer i rebre.

En record de Joan Pau II, recentment beatificat

En record de Joan Pau II, recentment beatificat

Mn. Rafael Fiol

 

En l’homilia de l’inici del conclave que havia de triar Papa, el cardenal Ratzinger va afirmar: «Joan Pau II deixa una Església més valenta, més lliure, més jove. Una Església que, segons la seua ensenyança i el seu exemple, mira amb serenitat al passat i no té por del futur».
És difícil expressar millor allò que l’Església catòlica deu a Joan Pau II. Es pot dir que va resoldre i va canalitzar la crisi postconciliar: ell, que era un protagonista del Concili, que va participar activament en les sessions, que va contribuir a escriure algun dels principals documents, que va quedar marcat per eixa empremta i que la va portar al seu pontificat.
La figura de Joan Pau II és, al mateix temps, una figura titànica i amable. Titànica per la quantitat, qualitat i amplitud de les seues iniciatives. Amable, perquè tot ho va fer sense perdre el seu to d’home senzill, pròxim, piadós i autèntic. Mai es va ocultar i va estar a la vista de tot el món, dels que el veien a totes hores i tots els dies. Es desdejunava, dinava i sopava sempre amb gent distinta i variada. No necessitava ni ocultar-se ni apartar-se. Només per a resar, i resava molt. I tots han deixat este testimoni unànime.
Què li deu l’Església? Eixa renovació d’ànim i eixe donar curs al Concili, que és l’esdeveniment més important de l’Església en l’època moderna. Què li deu el món? Eixe testimoni d’humanitat i de santedat. I de pas, eixa caiguda inesperada del mur de Berlín, que no era només un mur físic, sinó, també, el major mur mental que s’ha alçat en la història de la humanitat. Una divisió completa en la concepció de la vida i del futur de la societat.
En la memòria cristiana, la figura de Joan Pau II quedarà com una gran llum, unida a eixa meravellosa i commovedora constel·lació de sants que és l’autèntica riquesa de l’Església.

Rep per este senyal, el do de l’Esperit Sant...

Rep per este senyal, el do de l’Esperit Sant...

Els batejats avancen pel camí de la iniciació cristiana mitjançant el sagrament de la Confirmació, pel qual reben l’efusió de l’Esperit Sant, que va ser enviat pel Senyor sobre els apòstols en el dia de Pentecosta. I la nostra comunitat parroquial del Salvador d’Eslida ha celebrat, amb joia, l’administració d’este sagrament el passat dia 15 de maig a dotze membres: Martín, Elisa, Albert, Mireia, Adrián, Letícia, Daniel, Lorena, Josep, Darío, Maria i David.
Per esta donació de l’Esperit Sant, els fidels es configuren més perfectament amb Crist, i s’enfortixen  amb el seu poder per donar testimoni de Crist i edificar el seu Cos en la fe i la caritat.  El caràcter o el signe del Senyor queda imprés de tal manera que el sagrament de la Confirmació no es pot repetir. Que així siga.  Enhorabona a estos dotze jóvens i a les seues famílies.

Informació parroquial

Junta Parroquial del Crist

 

Enguany, en no haver eixit clavaris nous, la Junta del Crist torna a posar-se en funcionament. El diumenge 1 de maig, festa de Sant Lleó, vam tindre assemblea a l’església i es van adoptar els acords següents:
1) Es va informar que durant este hivern, un grup de gent del poble, desinteressadament, ha estat anant quasi totes les setmanes a cuidar els jardins, el recinte i l’ermita del Calvari, amb la idea que lluïsca quan arribe el moment.  
2) Que el projecte per a restaurar l’ermita del Calvari continua viu. Hi ha arreplegats 25.000 euros en un compte amb eixa única i exclusiva finalitat, provinent dels donatius. La segona fase del projecte de restauració, orientat a eliminar les humitats que pugen del terreny, necessita encara més del doble del que tenim arreplegat. Cal continuar arreplegant abans de posar-se a obrar. 
3) Que es demanarà la col·laboració a la gent amb una quota per a cobrir les despeses d’una part dels actes religiosos, com ja vam fer les altres vegades, ara fixada en 20 euros/família i 10 euros/fadrí de més de 18 anys, que és pràcticament la que es va posar l’any 2003. S’anunciarà pels comerços, i en les oficines bancàries s’indicarà els números de compte on depositar la quota. Com vam fer en el passat, ens reunirem amb l’Ajuntament per a coordinar els actes religiosos amb la resta d’actes civils de les festes.  
4) La Junta queda integrada de la manera següent: com a president Emilio Molina, com a secretari Fernando Ballester, com a tresorer José Vicente Manzana, i com a vocals Òscar Pérez Silvestre i Mn. Vicente José Paulo. Ens considerem uns col·laboradors parroquials que volen ajudar a preservar el sentit de la festa, de devoció popular sostinguda per grups de famílies entre la pròpia gent d’Eslida o vinculada afectivament al poble i al seu Crist del Calvari.  
Confiem que la nostra contribució com a Junta Parroquial del Crist servisca per a estimular que, per a l’any 2012, i per als següents, tornen a haver-hi clavaris del Crist i per al Crist, que al llarg d’un any de la seua vida (un any molt especial que sempre recordaran), es dedicaran de manera desinteressada al Crist del Calvari i al poble d’Eslida.

El succés de la imatge de la Cova Santa

El succés de la imatge de la Cova Santa

Mn. Rafael Fiol

 

En la matinada del dijous 19 maig, uns lladres van furtar del santuari d’Altura la talla original de guix i el reliquiari de plata de la Mare de Déu de la Cova Santa, punt emblemàtic de pelegrinatge i veneració de la diòcesi. Disgust, consternació, ràbia continguda... són alguns dels sentiments que va despertar entre el veïnat d’Altura, de la diòcesi i de la província en general el robatori de la imatge de la Verge que és patrona de la nostra diòcesi.
L’alcalde de Segorbe, Rafael Rubio, ha explicat que «hi ha contradiccions i és difícil extraure’n una valoració encara, perquè hi ha coses de molt de valor que no s’han emportat».
No va ser fins a les deu del matí que el matrimoni encarregat del manteniment i la vigilància del santuari va descobrir el robatori. Just quan es disposaven a iniciar la seua jornada laboral, la dona, encarregada d’obrir el santuari, es va adonar que la porta de forja d’accés al recinte principal estava oberta.
La sorpresa «ha estat més que desagradable», explicava la dona a la premsa, quan va poder comprovar, en accedir a la cavitat que tant el reliquiari com la talla de l’advocació mariana havien desaparegut i, amb ells, les dos caixetes que contenien les almoines dels pelegrins, així com diversos lampadaris. Pel que sembla, els lladres haurien perforat una part de la roca de la cova per a extraure les dos caixes que contenien els diners de les almoines donades pels visitants.
Fonts de la investigació sospiten que la finalitat dels lladres era aconseguir diners en efectiu, ja que al costat del santuari hi ha la botiga de records que conté diversos objectes d’alt valor (com medalles d’or i plata) que no han estat sostrets.
Per a l’accés, els autors del robatori van haver de forçar fins a tres panys de tres portes diferents per tal d’arribar a la venerada imatge, patrona de la nostra diòcesi, que només és baixada del retaule de l’altar major una vegada l’any amb motiu de l’adoració dels alturans a la Cova Santa. Es tracta d’una primera porta de forja per la qual s’accedeix al santuari general, una segona que dóna accés al recinte sant i l’església en si i un tercer enreixat que protegeix i separa l’altar major de la resta del lloc de culte. A més, tal com van comentar fonts municipals, sembla que també es va forçar un quart pany que dóna accés al temple per la part de darrere.
El president del Patronat de la Cova Santa i rector d’Altura, Juan Manuel Gallén, de vesprada va fer una crida perquè els veïns participaren en una batuda que abastaria des d’Altura fins a la Cova Santa, i des d’ací a Alcubles, per a buscar la imatge. Ho va fer en una reunió celebrada a l’església que va convocar quasi 1.000 persones, en la qual va explicar que una de les hipòtesis que s’estudiaven en la investigació era que els lladres pretenien aconseguir diners i objectes de valor, però la imatge de la patrona, realitzada en guix, no té valor material, sinó espiritual i històric, de manera que es plantejava la possibilitat que en la fugida hagueren tirat la talla per alguna cuneta. A més, va instar els joves perquè, a través de les xarxes socials , es comunique el fet, que es transmeta la imatge i es realitze una recerca dirigida cap als mercats d’antiguitats.
La imatge és un baix relleu de 20 centímetres d’alt per 10 d’ample, que representa el rostre ancià de la Verge amb vestit de vídua. El santuari de la Mare de Déu de la Cova Santa, situat a 811 metres sobre el nivell del mar, està construït en l’interior d’una balma de 20 metres de profunditat i és lloc de culte i pelegrinatge.
El president del Patronat va voler també transmetre un missatge de tranquil.litat a la població, que «en estos moments de dolor pel robatori de la verge s’està bolcant més que mai». A més, el rector ha agraït les mostres de solidaritat i ha demanat la col·laboració de tots amb les autoritats per a l’aclariment dels fets per tal de poder recuperar, el més ràpid possible, la venerada imatge de la Cova Santa.
Des del Bisbat de la diòcesi de Segorbe-Castelló, van declinar fer declaracions argumentant que ja havia valorat el succés el president del Patronat, al qual pertanyen. No obstant això, fins al santuari ahir sí que es van traslladar el canceller, Tomàs Albiol, així com el responsable de la Delegació de Patrimoni, David Montoliu.
Segons va explicar ahir Juan Manuel Gallén, els guardadors van avisar ràpidament «les autoritats locals, així com al Patronat per a fer-nos-ho saber, i en conéixer-se el succés, s’ha informat immediatament a la Guàrdia Civil, davant la qual s’ha posat la pertinent denúncia». Donada la veu d’alarma, fins al lloc es van desplaçar ahir tant els efectius de la Policia Local de Altura, així com una patrulla de la Guàrdia Civil que es va encarregar de buscar en detall, sense èxit, en una zona de pinar dels voltants del santuari. A més, un equip de la Policia Científica de la Vall d’Uixó es va traslladar també al santuari amb la finalitat de buscar empremtes, fer fotos i recollir qualsevol vestigi d’informació que els puga portar a la resolució del succés.

BON NADAL, PAU I PROSPERITAT

BON NADAL, PAU I PROSPERITAT

La Parròquia vos desitja un Bon Nadal i un venturós any nou.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Santa Cecília, i música per tot arreu

La fama musical de Cecília es basa en la llegenda de la seua mort, que diu que mentre ella moria a causa del martiri, anava pregant a Déu tot cantant-li. Cap al segle XV, se la va començar a relacionar amb la música i es va fer popular molt prompte, i el 1594, el papa Gregori XIII la va proclamar patrona de la música. Quan, en el 1599, varen restaurar l’església de Santa Cecília in Trastevere, es va trobar el sarcòfag amb el cos de la santa, en bon estat de conservació, i es va vore que tenia tres dits estesos i, a l’altra mà, un sol dit, cosa que es va interpretar com a demostració de la seva creença en la Santíssima Trinitat, i així va ser representada en una escultura, que es troba sota l’altar major de l’església, i que reprodueix l’aspecte i la posició del seu cos dins del sarcòfag. I, novament, celebrem la seua memòria, amb concerts, cercaviles, processons, misses d’acció de gràcies i àpats de germanor entre els qui la commemoren. Que la nostra vida, com la de Cecília, siga una partitura en la qual, cadascú, interprete les seues millors melodies cantant les lloances del Senyor, ara i per tota l’eternitat.

Tots Sants ventós...

Tots Sants ventós...

...i fresquet. Així hem tingut les celebracions d’esta solemnitat, com tots els anys, ja que poques són les vegades que, per estes dates, l’oratge ens obsequia amb alguna d’estes inclemències. A última hora es va canviar l’horari i l’ordre de les celebracions, ja que el nostre rector, Mn. Rafael, ens va deixar un dies per haver de desplaçar-se a casa degut a unes complicacions en la salut de son pare. Així, va ser Mn. Francisco Francés qui va presidir i oficiar les celebracions de la visita i el respons al cementeri, l’eucaristia de la solemnitat i de l’endemà, Dia d’Ànimes.

Adona’t, cristià, de la teua dignitat

Adona’t, cristià, de la teua dignitat

José Vte. Manzana

 

Per tal d’aprofundir i viure el misteri del naixement del Senyor, la Solemnitat del qual prompte celebrarem, ens pot ajudar un dels sermons de Nadal de sant Lleó, que diu:


«Hui, estimats germans, ha nascut el Nostre Salvador, alegrem-nos-en. No hi pot haver lloc per la tristor, quan acaba de nàixer la vida; la mateixa que acaba amb el temor de la mortalitat, i ens infon l’alegria de l’eternitat promesa.
Ningú ha de sentir-se allunyat de la participació de tan gran goig, a tots és comú la raó per la joia, ja que Nostre Senyor, destructor del pecat i de la mort, com que no ha trobat ningú lliure de culpa, ha vingut per alliberar-nos a tots. Que s’alegre el sant, ja que s’apropa a la victòria; que gaudisca el pecador, que se’l convida al perdó; que s’anime el gentil, que és cridat a la vida.
Perquè el Fill de Déu, en acomplir-se la plenitud dels temps, establerts pels inescrutables i suprems desitjos divins, va assumir la naturalesa del gènere humà per a reconciliar-la amb el seu Creador, de manera que el dimoni, autor de la mort, es vera vençut per la mateixa naturalesa gràcies a la qual havia vençut.
Per això, quan naix el Senyor, el àngels canten joiosos: ¡Glòria a Déu a dalt el cel!, i, anuncien: ¡i en la terra pau als homes que estima el Senyor!, ja que estan veient com la Jerusalem celestial es construeix amb gent de tot el món; com, doncs, no haurà d’alegrar-se la humanitat dels homes, amb tan sublim acció de la pietat divina, quan tant s’entusiasma la sublimitat dels àngels?
Donem, per tant, estimats germans, gràcies a Déu Pare per mitjà del seu Fill, en l’Esperit Sant, atés que es va apiadar de nosaltres a causa de la immensa misericòrdia amb què ens estima; estant nosaltres morts pels pecats, ens ha fet viure amb Crist, a fi que, gràcies a Ell, fórem una nova criatura, una nova creació.
Despullem-nos, per tant, de l’home vell amb totes les seues obres i, ja que hem rebut la participació de la generació de Crist, renunciem a les obres de la carn.
Reconeix, cristià, la teua dignitat i, ja que has estat fet partícip de la naturalesa divina, no penses de tornar amb un comportament indigne a les velles vileses. Pensa de quin cap i de quin cos eres membre. No oblides que vares ser alliberat del poder de les tenebres i traslladat a la llum i al Regne de Déu.
Gràcies al sagrament del bateig t’has convertit en temple de l’Esperit Sant; no se t’ocórrega fer fugir amb les teues males accions a tant noble hoste, ni tornar a sotmetre’t a la servitud del dimoni: perquè el teu preu és la Sang de Crist.»

Novembre, i Tots Sants

Novembre, i Tots Sants

José Vte. Manzana

 

Com cada primer de novembre, novament celebrem Tots Sants, amb la finalitat d’honorar els sants del cel, els que han sigut canonitzats i aquells que no ho han estat, festa de les més antigues del món cristià. La festa té els seus orígens en les catacumbes, on els antics cristians solien celebrar missa a la vora de les restes mortals d’aquells nombrosíssims màrtirs que, principalment en temps de Dioclecià, foren immolats. Ja al segle VIII estava estés el costum de celebrar missa en commemoració dels sants, i fou sant Gregori VII qui va fixar esta data, definitivament, per a la festa. A la fi del segle X li fou agregada, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts. I, com tots sabem, es fa una missa en honor als morts i, després, es realitza una visita al cementeri replet de flors, on es fa un respons per tots ells.
L’Església ens demana dirigir la nostra mirada al cel, que és la nostra futura pàtria, per tal de vore allí amb sant Joan tota eixa multitud incomptable de sants, provinents d’Israel i de tota nació, poble i llengua, que revestits amb túniques blanques i amb palmes a les mans lloen constant i eternament l’Anyell sense pecat. Entre eixos milions de justos als quals hui honorem i que foren senzills fidels de Jesús a la terra, estan els nostres parents, amics, i tots aquells que ens han precedit en la fe, als quals hui, tots i cadascun de nosaltres, tenim ben presents. Ells adoren ja el Rei de reis i Corona dels sants i, segurament, amb la seua intercessió, ens guanyaran abundants misericòrdies del cel. Esta festa comuna serà, algun dia, també la nostra.
Per a comprendre el significat de la solemnitat dels sants i la commemoració dels difunts cal saber que hi ha tres estats en l’Església: 1) L’església peregrina en la terra, en la qual estem nosaltres fins al dia de la nostra mort; 2) L’església purgant (purgatori), la componen els difunts que necessiten encara purificació abans d’entrar al cel, i per ells preguem el dia dels difunts, a fi que prompte vagen al cel; i 3) l’església triomfant, ja glorificada al cel, als membres de la qual honorem cada 1 de novembre.
La festa de Tots Sants no és sols per a recordar, sinó també una crida a viure tots la nostra vocació a la santedat, cadascú segons el seu propi estat de vida (fadrins, casats, vidus, consagrats, etc.). Déu ens creà per a ser sants. Segons Benet XVI, "el sant és aquell qui està tan fascinat per la bellesa de Déu i per la seua perfecta veritat que estes l’aniran progressivament transformant. Per esta bellesa i veritat està disposat a renunciar a tot, també a si mateix. Li és suficient l’amor de Déu, que experimenta i transmet en el servei humil i desinteressat del proïsme".
Al llarg de tot l’any celebrem la festa de molts sants famosos, però l’Església ha volgut recordar que al cel hi ha una incomptable quantitat de sants que no cabrien en el calendari, per això ens regala esta solemne festa de Tots Sants que abraça tots els nostres germans que ja estan al cel. Multituds de sants desconeguts per nosaltres, però estimadíssims per Déu, entre els quals pot haver-hi algun conegut nostre.

Donatius per a la restauració de l'ermita del calvari

NÚMERO DE COMPTE CORRENT DE LA LLIBRETA PER A LA RESTAURACIÓ DEL CALVARI
Número de compte (RURALCAIXA) on poder ingressar donatius (la quantitat que cadascú puga), únicament i exclusivament per a la restauració de l’ermita del Santíssim Crist del Calvari (beneïda en 1722):

3082-1054-18-1016686113

D’este compte no es fan reintegraments. Tots els diners que s’arrepleguen van destinats, totalment, a la restauració de l’ermita. També poden depositar donatius al cepillo que hi ha al costat de la Pica Baptismal.
Actualment hi ha arreplegats uns 22.000 euros.

Lolín: 29 anys d’aprenentatge i dedicació

Lolín: 29 anys d’aprenentatge i dedicació

Àlex Gimeno

 

És curiós: si et pares a pensar que tenim algunes persones al nostre poble que han dedicat la meitat de la seua vida a treballar pels altres de forma gratuïta en diferents àmbits de la vida local (musical, religiosa...), entenent gratuït en sentit econòmic, perquè estic segur que emocionalment ha estat molt enriquidora. En este número de L’Alé volem fer-vos arribar unes notes sorgides d’una vesprada en companyia de Lolín, en què ens explica la seua labor com a catequista de la Parròquia.

Lolín, com passa una mare jove, sense experiència en la docència, a plantejar-se ser catequista?
Molt fàcil. Ja saps que en la meua família i a la del meu home la religió ha estat molt present. Fa vint-i-nou anys també, quan Mn. Salvador Pastor ens va reunir a les mares dels xiquets de 1ª Comunió i ens va proposar ser catequistes. A ell li devem que ens introduïra, que ens encaminara i ens ensenyara gran part del que sabem.


Què recordes d’aquell primer any?
Recorde que érem quatre catequistes: Rosa Manzana, Toñi Cazorla, Rosa (la dona de Coleto) i jo. Recorde els xiquets: Manolo i Amable, Suni i Vicente, Manolo i Rosa, Guillermo, Carlos, Mili, Deli, Graci, M. Carmen i Eva, Felipe i Quique, Vicente, Miguelito... un a un fins a vint-i-tres. Recorde pensar que era (i és) un repte important el que tenia a les mans, però també sabia que amb l’ajuda de Déu el podria portar endavant.


Tens relació amb aquells primers alumnes?
Sí, alguns d’ells viuen al poble i inclús ja han portat els seus fills a catequesi. Encara hui és molt gratificant quan aquells xiquets dels primers anys, ara hòmens i dones, et saluden pel carrer amb aquella mateixa tonadeta de quan érem menudets: "Hola, Lolín!".


Quina és la diferència entre els xiquets dels primers anys i els d’ara? I els pares?
La innocència és la mateixa. No és bo generalitzar, però aquells xiquets tenien uns altres valors, possiblement l’educació que rebien era diferent, venien de famílies amb una certa cultura religiosa, més o menys practicant. D’ahí que la nostra tasca és important, però ha de complementar-se a casa i són els pares els qui han de col·laborar en l’educació en la fe, per tal que el dia de la 1ª Comunió no es convertisca en un tràmit purament social, sinó religiós, un punt i seguit.


Quina és la teua línia de treball?
Bàsicament treballe amb un temari predeterminat, però a més m’agrada ensenyar des de la meua experiència personal amb Déu, treballar amb els xiquets valors com l’amistat, el companyerisme, la confiança, la solidaritat... I em prepare amb la consulta de llibres i articles: per poder ensenyar, abans cal aprendre, i sempre hi ha temps per a fer-ho.


Al Regne Unit, el Papa Benet XVI ha fet referència a la crisi en la fe davant l’agnosticisme. Veus futur en el treball de catequista?
Fa ja molts anys que Salvador Pastor ens va dir: "Penseu sempre en l’Església, amb la E majúscula, no en l’edifici". L’Església som tots, tu, jo i cadascun dels qui ens anomenem cristians, i la fe individual és la que ens uneix en comunitat. Si som fidels a les nostres creences i no ens deixem portar per modes externes que ens poden fer avergonyir-nos de la nostra fe, la continuïtat del treball del catequista està assegurada. Estic molt feliç del treball que realitze per l’aprenentatge personal que vaig incrementant dia a dia i que els xiquets m’aporten, i espere poder treballar de la mateixa manera per molts anys.


Moltes gràcies Lolín per esta vesprada tan agradable, i per la teua labor en la Parròquia durant tants anys.
Gràcies a vosaltres per haver-me deixat explicar la meua xicoteta col·laboració, el meu treball.

Iniciar el curs parroquial

Cada nou curs és per a nosaltres una oportunitat per a trobar-nos amb el Senyor, perquè s'enfortisca la nostra vida cristiana, la nostra vida de pregària, la nostra participació en els sagraments, fonts on podem anar a beure d'esta vida nova i eterna que ens vol donar Déu.
La vida cristiana no és una cosa diferent de la vida humana mateixa, igual que l'ànima no es pot separar del cos, ni la fe, l'esperança o l'amor no es poden separar en la vida del cristià.
Som hòmens i dones cristians que aspiren a millorar cada dia, i això afecta tota la nostra vida, des que ens alcem fins que ens n'anem al llit, els nostres treballs, les nostres estimes, les nostres tristeses, les nostres preocupacions, les nostres alegries, les nostres diversions.
Tot es troba amerat pel nostre ser cristià i gràcies a Déu que som cristians! Tenim per pare a Déu, per germà a Jesucrist i per mare a Maria!, i Ells no s'obliden de nosaltres, encara que de vegades a nosaltres ens semble el contrari...
Que este curs que comença siga per a nosaltres una ocasió per a augmentar la nostra fe. Un propòsit menut però gran: llegir cada dia uns minuts els Evangelis, la vida de Jesús, per tractar-lo, entendre'l, estimar-lo cada vegada més i tindre'l més present en la nostra vida en este curs que ara comença.

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres

Altres cultures

Altres cultures

Juanita Fandos

 

Mn. Rafael m’ha demanat un article sobre les meues vivències de fa uns anys al Marroc. Quan m’enviaren al Marroc, vaig tindre una desil·lusió, perquè, com a missionera, jo volia portar la Paraula i convertir als "pagans" que estaven molt lluny. La primera cosa que ens va dir el bisbe de Rabat va ser que havíem d’evangelitzar amb el nostre testimoni, viure la nostra vida de cada dia, amb proximitat i estima, sent solidaris, però sense proselitisme.
Al Marroc existeix el Diàleg Islamocristià amb seu a Rabat, plenament intel·lectual, i tant els musulmans com els cristians que el componen veuen tot allò que ens uneix més que allò que ens separa, tots els valors que tenim en comú i que a vegades oblidem, que creem en un sol Déu, que som tots fills de Déu i que el primer manament d’estimar Déu sobre totes les coses i el proïsme com a tu mateix vol dir estimar a tothom sense excepció de races ni del color de la pell, fent el bé a tots per igual.
A mi, em van acollir com una germana, igual que a les meues companyes. Jo era responsable del servici de pediatria com a infermera. Els pares dels xiquets hospitalitzats em deien: "Ara és el teu fill, el deixem en les teues mans", i així el considerava jo. Quina alegria em donaven quan se n’anaven curats, i quant que he plorat quan veia que alguns que venien en camell, o en burra, o a l’esquena de son pare, després de fer centenars de quilòmetres, aplegaven en coma o ja morts. Per a mi era una part de mi mateixa que moria; Déu ens ha fet per a la vida.
El Marroc és un país de contrastos, tant geogràfics com humans. És molt ric, perquè té el monopoli del fosfat, però està molt mal distribuïda la riquesa: uns tant i uns altres tan poc, sense a penes una classe mitjana. Hi ha palaus de les mil i una nits meravellosos, les festes de casament amb vestits de seda natural, cinturons d’or i les joies de les dones són dignes de vore, i en contrast trobem aquells que es juguen la vida en pasteres per tal de poder menjar i viure un poc dignament.
Em va sorprendre gratament la seua acollida, l’hospitalitat. Anaves a una casa que no tenia res, però no faltava mai la tetera i els gotets per al te; et donaven un tros de pa per a sucar en oli i el fet d’estar sobre una estora a terra i compartir el seu pa et feia considerar-te una més de la família.
Quan moria alguna mare i deixava xiquets menuts, de seguida eren adoptats per famílies pobres que tenien altres fills; un ancià no era mai deixat en una residència, perquè són famílies patriarcals.
És cert que hi ha poligàmia, i un home pot tindre quatre dones amb igualtat de tracte per a cada una: si compra un parell de sabates, n’ha de comprar a les altres també. Per això, hui en dia prefereixen la monogàmia perquè és més barata! Per solidaritat, sobretot amb qui treballava amb mi, vaig fer un any el Ramadà. Durant eixe mes em vaig adonar del significat de la penitència, que volen complir de tot cor.
El fet de viure quasi 30 anys amb ells, conéixer-los i estimar-los com són, em fa llàstima vore un cert racisme en algunes persones, ara que hi ha tanta immigració. Ells només busquen allò que no els ha donat el seu país, poder menjar i viure amb dignitat. A Eslida també s’han establit moltes famílies emigrades. Respectem-nos i estimem-los com a fills de Déu i germans nostres, i no ens creguem que som millors que els altres, sinó diferents en alguns aspectes de la vida. Només hi ha un Déu, encara que tinga noms diferents. Sempre és el mateix Déu que es va fer home per Amor i per a salvar-nos a tots. Déu veu el cor de cada persona. A mi m’han evangelitzat i no em penedisc d’haver donat la meua joventut a Déu i als altres.

L’Exaltació de la Santa Creu

José Vte. Manzana

 

Allà per l’any 320, l’emperadriu Elena de Constantinoble va trobar la Vera Creu, la creu en què va morir Nostre Senyor Jesucrist. L’emperadriu i el seu fill Constantí varen manar construïr, en el lloc on es va trobar, la Basílica del Sant Sepulcre, on varen guardar tan preuada relíquia. Un anys més tard, el rei persa Cosroes II, en l’any 614, va envair i conquerir Jerusalem i es va emportar la Creu, col·locant-la sota els peus del seu tron, com a signe de despreci pel cristianisme. Però, en el 628, l’emperador Heracli el va derrotar i va recuperar la Creu, que va portar novament a Jerusalem, el 14 de setembre del mateix any. Per tan gran esdeveniment, es va fer una cerimònia en què la Creu va ser portada, en persona, pel mateix emperador per tota la ciutat. Des d’aleshores, eixe dia va quedar assenyalat en els calendaris litúrgics com el de l’Exaltació de la Santa Creu, o de la Vera Creu.
La Creu és el fruit de la llibertat i l’amor de Jesús, en la qual Ell ha volgut mostrar-nos el seu amor i solidaritat, compartint el nostre dolor i fer-lo redemptor. Jesús, no ha vingut a acabar amb el sofriment: el sofriment seguirà present entre nosaltres. Tampoc no ha vingut a explicar-lo, per la qual cosa seguirà sent un misteri. Ha vingut per acompanyar-lo amb la seua presència. En presència del dolor i mort de Jesús, el Sant, l’Innocent, l’Anyell de Déu, no podem rebel·lar-nos davant del nostre sofriment, ni davant del sofriment dels innocents, tot i que continue sent un gran misteri.
En tota la seua vida, Jesús no va fer més que baixar: en l’Encarnació, a Betlem, en el desert. Perseguit, humiliat, condemnat. Sols puja per anar a la Creu, i en ella està elevat com la serp en el desert, a fi que el vegem millor, per atraure’ns i infondre’ns esperança. Jesús no ens salva des de fora, ho fa compartint els nostres problemes; no està a la Creu per adoctrinar-nos amb paraules, sinó per a compartir el nostre dolor solidàriament.
No tinguem por; la Creu és un signe més (+), enriqueix, no es un signe menys (-). Els sofriments passen, però el que hem patit (la maduresa adquirida en el dolor) no passa mai. La Creu són dos pals que es creuen: si acomodem la nostra voluntat a la de Déu, pesarà menys. Si besem la Creu de Jesús, besem també la nostra creu, que no és més que una ascleta de la Seua. Qui no pateix, queda immadur; qui accepta el patiment, se santifica; i qui el rebutja s’amarga i es rebel·la. En dos frases:
-Vos adorem, oh Crist, i vos beneïm.
-Perquè, per la vostra Creu, heu redimit el món.
Sí, o sí?, ja que, si no fóra així, quin sentit tindria que celebràrem alguna cosa que no ens portara res millor que el que tenim, que el que som, que no ens salvara?

¿Y esta publicidad? Puedes eliminarla si quieres