En esta segona etapa hem sigut capaços de traure quasi un centenar de revistes, que fan més de 400 pàgines. Potser el futur revelarà amb més justícia el paper que ha fet este full parroquial que arribava a tot el poble, a aquells que van a missa i, també, als qui tenen un altre criteri.

Moltes gràcies a tots! 

OPS

RURALCAIXA: 3082-1054-15-5461088816    Quota individual: 10 €
BANCAIXA: 2077-0539-91-1100313767        Quota familiar: 20 €

Recentment s’ha restaurat l’angelet que pertanyia a l’antic retaule de l’altar major destruït en 1936. La primera vegada que es va tindre coneixement d’ell fou en la publicació que es va fer a L’Alé de juliol de 1996. Este angelet va estar en mans de Dª Isabel Mondragón Gómez durant seixanta anys, fins a la data de la seua publicació en L’Alé. Els familiars de Dª Isabel van rebre l’encàrrec de restituir-lo a la parròquia. La seua neboda Rosita Mondragón va fer la donació uns anys més tard, per la qual cosa passa a formar part del patrimoni parroquial.
La troballa de l’angelet ha sigut un fet memorable, ja que és l’únic vestigi que ens queda de l’ornamentació barroca del segle XVII de l’església d’Eslida.
L’angelet es trobava en molt mal estat: tenia mutilats el braç i la cama de la seua part esquerra, les dos ales i també havia perdut l’ull esquerre; a més, la superfície del cos presentava molta brutícia.
Per a dur a terme la restauració, entre les possibles solucions que tenia, vam haver d’optar per aquella que fóra la més respectuosa amb l’estat en què s’encontrava. Esta solució consistia a mantindre l’angelet en l’estat  en què es trobava, com si fóra una resta arqueològica, és a dir, no reconstruir les parts perdudes, netejant només les superfícies existents i reconstruint tan sols els xicotets desperfectes produïts pels colps. Posteriorment l’hem estucat i li hem reintegrat la policromia.
Sobre tot el procés de restauració donarem una informació més àmplia en l’article «Retalls de la història d’Eslida» que hem preparat i que es publicarà en el Llibret de Festes de 2011.

Crec que la història dels pobles (escrita o oral) fa diverses funcions socials que cal valorar pels beneficis en principi intangibles que aporta als habitants d’una comunitat humana. Diuen els entesos que la història és una construcció: la història s’escriu sempre en un moment històric determinat, i la labor dels historiògrafs és un fruit del temps en què viuen. L’historiador parteix de la seua realitat, de la seua manera de pensar, es planteja les preguntes que li interessen i, de vegades, algun objectiu amb implicació social més ambiciós que la mera reconstrucció del passat. Qualsevol fenomen històric pot tindre diferents formes d’interpretació en funció d’eixe moment en què escriu l’historiador, de la seua mentalitat i ideologia, de la formació científica que acabala, dels buits possibles en la documentació que té a l’abast, de la vitalitat de la cultura en què desenvolupa la seua activitat... L’objectivitat de la història és inassolible al 100%, però això no significa que no es puga ser més o menys rigorós a l’hora d’interpretar-la i d’escriure-la.
Tal relació escriptor-època és ben òbvia, però si descendim un poc més a les imbricacions íntimes que tots mantenim amb el temps que ens ha tocat de viure, hi ha diversos factors que influeixen en la visió que tenim de la realitat que ens envolta i en la percepció que ens creem i que, potser, mantindrem al llarg de tota la vida. Tradicionalment, han sigut els àmbits de poder polític, social i cultural, és a dir, les esferes de prestigi íntimament relacionades, les que han generat les interpretacions històriques, que han passat per transmissió a la resta de grups socials. En les últimes dècades, amb l’accés més generalitzat a les universitats i la labor d’investigació que té encomanada la institució –sumada a la d’altres estudiosos poc o gens vinculats que treballen en paral·lel–, el panorama historiogràfic ha evolucionat en mètode i s’ha diversificat en interessos fins al punt que és molta la bibliografia que es produeix i abraça tots els períodes històrics.
En este context, la història local dels pobles ha experimentat un augment de producció que fa unes dècades no tenia: la pretensió abans era fer una història global que, no cal dir-ho, no arribava a explicar les peculiaritats particulars. Així, en les últimes dècades són molts els pobles que disposen de la seua història (sovint parcial i incompleta), fet que, sense cap dubte, contribueix a afinar millor la descripció de les circumstàncies i dels fets històrics. És a dir, una història global necessita conéixer la història local.
Pel que fa a Eslida, hi ha un fet que m’interessa des de fa molt de temps. ¿Què va succeir després de l’expulsió dels moriscos l’any 1609? L’any 2009 vaig dedicar un treball a explicar el context en què es va produir tal desterrament. Ara, però, m’interessa conéixer com després de dos anys d’abandonament del poble ací comença a constituir-se una nova comunitat, com s’articula tot el sistema de convivència, com es construeix l’hàbitat sobre la base anterior morisca. Són tantes preguntes...
Si prenem una data simbòlica, l’any que ve (2012) farà 400 anys de l’atorgament de la Carta de Poblament del Duc de Cardona i Sogorb als nous pobladors (28 de setembre de 1612). És a dir, farà 400 anys que la comunitat humana actual d’Eslida va començar a caminar. Per això, crec que és molt important desxifrar la història: d’una banda, per conéixer (saber d’on venim, qui eren, com vivien...), i per una altra per reconéixer-se com a membres d’un col·lectiu amb una història en comú, lligats a una terra des de fa quatre segles, una terra i un territori definits en comú, construïts entre tots. I nosaltres, en som els continuadors...
Crec que ens hem de fer el propòsit de portar avant una celebració d’estes característiques: amb bon gust, mesurada, que siga senzilla i significativa per a la nostra gent. Per la meua banda, em compromet a treballar en esta direcció i a establir els contactes possibles per tal que la gent que en sap ens done un poc de llum sobre aquell passat que no està tan lluny. I aprofite per animar-vos a aportar el vostre granet d’arena a la causa, cadascú des de les seues possibilitats. Perquè Eslida s’ho mereix, i perquè si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú.

El dia 24 de juliol, Santa Cristina, va tindre lloc al nostre poble una audició musical extraordinària dins de les Festes de la Joventut 2011, a la qual va acudir una multitud de persones de la localitat i estiuejants, així com d’Artana. Este concert, promogut pel nostre director i amb el consentiment de tots els músics, s’ha preparat en una setmana. Va ser molt alegre per l’amenitat del programa i l’espontaneïtat de tota la banda amb una indumentària estival i tropical. El programa va ser de boleros, mambos, rumbes, etc., i va ser molt aplaudit per tots els assistents, amb parelles fins i tot que van ballar a la plaça dirigits per Fran. En finalitzar, la gent se’n va anar molt satisfeta per la labor diària de la Banda i la projecció actual i futura, i van demanar que es tornen a repetir estes actuacions. Les pròximes actuacions bandístiques seran a Aín, a les festes d’agost, i a les festes del Crist del nostre poble, amb diversos actes processionals i un concert.
Volem recordar també els concerts oferits per les bandes d’Eslida i de Tales el diumenge 2 de juliol al nostre poble dins del Programa de Concerts d’Intercanvis Musicals, i el dia 17 de juliol a Tales.

RURALCAIXA: 3082-1054-15-5461088816    Quota individual: 10 €
BANCAIXA: 2077-0539-91-1100313767        Quota familiar: 20 €

Durant tot l’any, especialment a l’estiu, ens desplacem per passar el nostre temps d’oci, conéixer nous espais i cultures, o simplement per canviar la rutina habitual a la faena i a casa. Tanmateix, quan fem turisme també hem de tindre cura de respectar el medi, ja que l’impacte ambiental de les activitats (mobilitat, menjar, allotjament...) és major durant les vacances.
Per exemple, les emissions de gasos associats al canvi climàtic augmenten pel gran nombre de quilòmetres que fem en cotxe, o per l’ús de l’avió. Els aliments que mengem durant les vacances incrementen els residus generats, ja que contenen grans quantitats d’embalatges (llandes de refresc, botelles d’un sol ús, menjars preparats...) També creixen el consum d’energia, de l’aigua i d’altres recursos naturals cada vegada més escassos...
A més, visitem espais naturals que ens atrauen per la seua bellesa, però que són fràgils i poden deteriorar-se amb facilitat. És per això que hem de posar en pràctica hàbits que contribueixen a reduir el nostre impacte ambiental. Una bona alternativa és viatjar a una destinació de turisme sostenible, que atén les necessitats dels turistes però al mateix temps assegura la conservació dels recursos i els valors naturals per a les generacions futures.
 
Fem les nostres vacances més sostenibles…
> Es poden mantindre les bones pràctiques ambientals que ja duem a terme a casa: fer recollida selectiva, estalviar aigua i energia, comprar només allò que necessitem…
> Per a moure’ns, el millor és utilitzar el transport públic, i en el lloc de destinació anar a peu o en bici. Si agafem el cotxe, fem una conducció eficient.
> Evitem les destinacions massificades. Són les que més contribueixen al deteriorament del paisatge i l’entorn natural, ja que requereixen i consumeixen molts recursos.
> Els allotjaments rurals, com les residències i cases rurals, tenen en compte la preservació de l’entorn i ens permeten conéixer millor el medi natural.
> Una bona alternativa és allotjar-nos en establiments que tenen certificats ambientals o etiquetes ecològiques. Estalvien aigua i energia, utilitzen energies renovables…
> És millor fer turisme que tindre una segona residència, ja que consumeixen molt de territori en relació al temps que s’usen i generen poca riquesa per a la població local.
> Les destinacions properes ens permeten reduir l’impacte ambiental del nostre desplaçament. Si visitem llocs allunyats, fem que el nostre viatge afavorisca l’economia de les comunitats locals.
> És bo menjar productes sans, de producció local, o d’agricultura ecològica, per evitar el menjar ràpid que genera grans quantitats de residus.
> En comprar records de viatge, evitem malmetre els recursos locals i els éssers vius (mai no recolliu plantes, fòssils o productes fabricats amb animals en perill d’extinció).

Més informació…
-Guia de turisme sostenible: alternativa al turisme de masses. Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya (OCUC). Barcelona. 2005.
http://www.ocuc.org/ca/publicacions/guies-de-consum.html
-Turismo sostenible. Tecnociencia. Fundación Española Ciencia y Tecnología (FECYT). 2003
http://www.tecnociencia.es/especiales/turismo_sostenible

Seguint el cicle de celebracions litúrgiques, el passat diumenge 19 de juny, solemnitat de la Santíssima Trinitat, varen participar per primera vegada de la taula del Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist quatre germanets nostres: Aitor, Lídia, Sergi i Víctor. Una setmana més tard han participat en la solemnitat del Corpus Christi, en la missa del matí i la processó de la vesprada, acompanyant el Senyor pel carrers del nostre poble.
La comunitat parroquial els dóna la benvinguda i l’enhorabona, i els anima a descobrir, cada dia més, l’Amic que acaben de conéixer i rebre.

En l’homilia de l’inici del conclave que havia de triar Papa, el cardenal Ratzinger va afirmar: «Joan Pau II deixa una Església més valenta, més lliure, més jove. Una Església que, segons la seua ensenyança i el seu exemple, mira amb serenitat al passat i no té por del futur».
És difícil expressar millor allò que l’Església catòlica deu a Joan Pau II. Es pot dir que va resoldre i va canalitzar la crisi postconciliar: ell, que era un protagonista del Concili, que va participar activament en les sessions, que va contribuir a escriure algun dels principals documents, que va quedar marcat per eixa empremta i que la va portar al seu pontificat.
La figura de Joan Pau II és, al mateix temps, una figura titànica i amable. Titànica per la quantitat, qualitat i amplitud de les seues iniciatives. Amable, perquè tot ho va fer sense perdre el seu to d’home senzill, pròxim, piadós i autèntic. Mai es va ocultar i va estar a la vista de tot el món, dels que el veien a totes hores i tots els dies. Es desdejunava, dinava i sopava sempre amb gent distinta i variada. No necessitava ni ocultar-se ni apartar-se. Només per a resar, i resava molt. I tots han deixat este testimoni unànime.
Què li deu l’Església? Eixa renovació d’ànim i eixe donar curs al Concili, que és l’esdeveniment més important de l’Església en l’època moderna. Què li deu el món? Eixe testimoni d’humanitat i de santedat. I de pas, eixa caiguda inesperada del mur de Berlín, que no era només un mur físic, sinó, també, el major mur mental que s’ha alçat en la història de la humanitat. Una divisió completa en la concepció de la vida i del futur de la societat.
En la memòria cristiana, la figura de Joan Pau II quedarà com una gran llum, unida a eixa meravellosa i commovedora constel·lació de sants que és l’autèntica riquesa de l’Església.